pardals al cap

Pardals Ressurrection

2009-05-24T11:32:00.006+02:00

Huoles a tothom,

podríem dir que hem tingut...

podríem dir moltes coses... ara, cal dir-les? Doncs em penso que no.

Però podem cantar una rumbeta, això sí que ho podem fer.

Quan el més calent és a l'aigüera (II): El Mètode Pielhoff.

2007-09-09T12:00:00.000+02:00

Hem dit que jugàvem, no? Molt bé, anem a divertir-nos.

Aiiiiii, el GoEar aquest no funciona bé. Ho haurem de fer manual. Sorry!

Comencem per lo fàcil. Primera opció, mètodes químics: tirar el producte més tòxic i antiecològic que tinguis per casa, d’aquests que ho eliminen tot i et deixen les canonades que semblen miralls, encara que siguin de PVC. Esperes… i esperes… i esperes més… i no funciona. Que aquest petit fracàs no ens faci defallir.

Segona opció, més clàssica, mètodes físics: utilitzar aquella mena de lavativa inversa, que anomenarem dessembussador perque no sé com es diu. El problema és que no en tens, així que d’excursió. Tornes i au, Fluuuup! Xoooooop! Fluuuup! Xoooooop! Fluuuup! Xoooooop! De les profunditats abissals comencen a emergir tot de, diguem-ne substàncies, d’aspecte informe i un pèl repulssiu (eeeeecs!!!). Malgrat tot, el problema persisteix. I tu, també.

La mig enginyera, mig estratega que portes dins suggereix: Atacarem per la part baixa, que és on més mal fa. Obres l’armari, treus 30 milions de coses i ... la sang et fuig de la cara, un calfred et recorre l’espinada cap amunt, mentre una suor freda inicia el recorregut invers: és… molt complicat… (glups!)… d’acord, d’acord, tots tendim a sobredimensionar una micona allò que no veiem clar, no és ben bé així… però hi ha una sorpresa més: una fuita en el sifó de la dreta (un sifó, a banda de ser allò amb el que els desaprensius espatllen el Martini, té a veure amb el tema). Per quèeeee????? Ha arribat el moment. Calen mesures dràstiques.

Tercera opció, mètode deconstructiu: desmontar-ho tot i que sigui el que Deu vulgui… Amb una mena de clau gegant que no has vist mai, sortida de la consulta d’algun dentista psicòpata, comences a descargolar per aquí i per allà, esquarterant tot el muntatge, intentant memoritzar on va cada cosa. Trobes unes gomes, totes corruptes elles, i les llences (total, pa’qué). Treus més porqueria. Més?? Sí, més. Ho tornes a col·locar tot més o menys a lloc i rosques el que cal roscar. Sorprenentment, no et sobra cap peça, cap ni una, cosa que ja es pot considerar un èxit.

I ja està. Així de simple, així de fàcil i així de net, hem aconseguit que perdi aigua uniformement per tot arreu, cosa que no soluciona el problema en absolut, però li dóna una certa harmonia i equilibri al conjunt, que abans quedava, no sé, com descompensat… Potser no seria mala idea reconvertir-ho en un estany japonès, amb carpes i tota la pesca, rotllo feng-shui. És taaaan relaxant seure i mirar-s’ho mentre regalima…

Quan el més calent és a l'aigüera (I): L'Origen.

2007-09-08T12:00:00.000+02:00

Una pensa que porta una vida relativament plàcida, relativament tranquil•la, el que vindria a ser una vida relativa, quan de sobte, com ha de ser, l’imprevist truca a la porta:

- Imprevist: Diiiiing doooong!!!
- Una: Hmmmm, no hi sóc… Torna un altre dia, si de cas, eh?
- Imprevist: Au, va! Sí que hi ets, ho sé. I tinc l’agenda a tope…
- Una: Merda! Està bé, passa…

Què seria de la nostra insulsa existència sense aquests petits ensurts, aquests reptes que ningú no ha demanat, però que se’t presenten per sorpresa, com si fossin els amics de la Preysler un diumenge a la tarda qualsevol? Un avorriment, això seria. I hom dirà: A mi, ja m’està bé avorrir-me així, plàcidament… Nooooo, insensat!!! La vida vol fer-te més fort, vol que treguis el millor de tu, allò que, de tan amagat, no saps que tens. Si som sincers, la vida tampoc no està gaire convençuda que ho tinguis, però com també s’avorreix, d’alguna manera ha de passar l’estona, la molt punyetera. El perquè aquesta mena de coses han de passar en un pont de 4 dies, no és cap misteri, és simplement una putada.

Sí, són coses que passen, ja se sap, però són de malpassar. Com una mena de cosa que es queda allà, bloquejada, que no deixa que el que ha de fluir, flueixi. Tard o d’hora, a tothom li passa, però quan et toca a tu… És un problema, i cal resoldre’l. S’ha embussat l’aigüera de la cuina!!! Oh, horror!!!

D’acord, calma, Don’t Panic. Que vingui un lampista qualificat (en conec cap així? És important que porti cinturó?) i s’ho miri. Trigarà una eternitat a venir, et clavarà una pasta per una tonteria, però possiblement ho solucioni sense espatllar res més. Aleshores penses durant quant de temps, de manera totalment inconscient, has estat llençant porqueries on no toca per tal d’arribar a aquest precís instant, en que necessites els serveis d’un tros-de-professional. Però saps que la realitat és una altra, i de ben diferent (vaja! acabo d’entendre allò del cinturó). També hi ha l’opció veí apanyat, però… aiiiix, no, millor no (he tingut el detall de pintar-li uns gaiumbus per no ferir sensibilitats, consti).

Llavors sents aquella veueta interior, que està més mona callada, que diu: Ei, ei, que també ho pots intentar arreglar tu! I tu, en un moment d’aquells tontos, dius: Eeeeh, síiii, que fa molt com de super-woman…

Super-woman? Va parir!

Fent boca

2007-07-16T21:54:00.000+02:00

Foto bucòlica (vilment espoliada de la xarxa, tot s'ha de dir; però és maca, no?) i cançoneta evocadora (també vilment espoliada... oh, sóc una delinqüent!!! Què m'està passant??? Ep, no, un moment, la majoria de les fotos anteriors també eren espoliades... així doncs, jo ja era així!!! Ah, quin descans!), trista i de bon rotllo alhora, no sé, una cosa estranya, però ja deu ser això.

Si s'agafa aire fort, així, amb ganes, ja se les ensuma. Ja són aquí, a tocar...

De tempestes...

2007-06-25T20:44:00.000+02:00

"Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal i com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra com aquesta."

...

"I no cal dir que te’n sortiràs. Deixaràs enrere aquesta violenta tempesta simbòlica i metafísica. Ara bé, per molt simbòlica i metafísica que sigui, aquesta tempesta és capaç de tallar la carn com mil fulles d’afaitar ben esmolades. La gent sagnarà, i tu també. Serà una sang calenta i vermella. I tu la prendràs amb les mans. Tant la teva com la dels altres.

I quan la tempesta s’acabi, no sabràs com te n’has sortit ni com has pogut sobreviure. Ni tan sols sabràs del cert si s’ha acabat. Però una cosa és segura: quan en surtis, no seràs el mateix que hi va entrar. Aquest és el sentit de la tempesta de sorra. "

El noi Corb a en Kafka Tamura, a Kafka a la Platja, de’n Murakami, qui si no.

667

2007-06-06T20:28:00.000+02:00

Avui fa un any que s’hauria d’haver acabat el món… i aquí estem. Poca formalitat l’anticrist aquest… A bon sant t’encomanes, que diuen.

Algú pensarà: Beneita, què t’ho vas empassar, allò de l’apocalipsi? Nooo, jo no… com tothom. Que ningú s’ho creia, però anàvem tots amb el somriure glaçat, mirant el cel de cua d’ull i amb el culet apretat fins l’endemà, quan per primer cop a la vida en un dia laborable el nostre primer pensament en sentir el despertador no va ser: oh, merda! ja? sinó: uffff!!! i immediatament després: oh, merda! ja? Però hi va haver un ufff!!!, siguem sincers, i aquest ufff!!! com a resposta a un despertador, ja paga la pena de l’experiència.

A no ser que el món s’hagi acabat i ningú m’ho hagi dit. No s’ha acabat, no? Això no deu ser l’infern, oi? que hi ha dies que se li dóna un aire… No, no pot ser, què va… no ho és, veritat???

També es pot enfocar la cosa com una prorroga, un temps de gràcia. A veure, examen:

- Hem sigut bons aquest any? Bueeeenuuuu... tot és millorable.
- Ens mereixíem realment un any més? Psssseeee… vist així...
- I ara, que ens el mereixem? Ssssssíiiiii, ho farem millor, no? Es pot provar. Decidídament, sí, i tant. Sispli, sispli... serem bons.

D’acord doncs, renovem per un any.

I poca broma, que l’infern existeix, i és a Michigan.

...

2007-06-04T11:36:00.001+02:00

La mina és fosca i dura.
El sutge ho deixa tot fet una pena,
el grisú m’estaborneix els pardals.
No sóc l’Antonio Molina,
jo no tinc una força física sobrehumana
(hummm… no, aquest era el F. Alonso).
Això no està fet per a mí (potser un xic prepotent).
Jo no estic feta per això (ara millor).
I fora, fa un dia tan maco…

Passo.

Coal Mountain

2007-01-06T09:00:00.000+01:00

Juers!!! Doncs sí que comencem bé l'any...

House… no, Casal.

2007-01-02T22:17:00.000+01:00

Avui, primer dia laborable després de les vacances nadalenques, he anat a cal metge. Quan he agafat al metro per anar-hi, he vist que estava inusualment ple per l’hora que era i he pensat: Sereu porcs, esteu de vacances i jo no!!! Tot i que jo tampoc no estava treballant, tot sigui dit… Però es veu que no, que avui tothom devia haver decidit anar al metge, que allò era pleníssim. També és veritat que, com no hi vaig mai, potser és normal...

Mentre esperava el meu torn i un cop repassades totes les imperfeccions de la paret i cartellets informatius i decoratius, tocava repassar el personal, des de la confiança que dóna més d’una hora d’espera en comú. Veig una iaia, contemporània de Matusalem, amb el turmell tot embenat i penso: Pobre iaiona, se’l deu haver torçat. Són tan inestables i fràgils… Fins que he vist les sabates que duia: gent, uns talons d’agulla per veure’ls!!! I quan li ha tocat la visita, creieu que avançava amb pas vacil·lant? que trontollava? Nooooo, que no ens ha ballat un foxtrot perque estava lesionada, que si no...

Poc més tard, una altra iaia (més jove aquesta, tot i que en els seus llibres de Geografia, als mars encara hi pintaven monstres) s’aixeca amb un mòbil a la mà i es retira, per allò de tenir una discreta conversa telefònica. Llàstima que ha triat el passadís que separa les consultes de les sales d’espera, que enlloc d’oferir la intimitat desitjada (tant per ella com per la resta), feia de caixa de ressonància. Així tots, però tots, tots, hem pogut sentir com deia: BALTASAR!!!! QUÈ EM SENTS??? Però no, en Baltasar no la sentia perque s’ha equivocat de telèfon i ha trucat a en Jordi, que està bé, a Déu gràcies, i ella SE N’ALEGRA MOLT!!! I BON ANY!!! Ha tornat tota contrariada amb cara de: On deu ser en Baltasar? mentre la resta ens aguantàvem el riure, tot pensant: Coi, comprant regals…

Si fa no fa en aquell moment, la iaia de la meva dreta m’ha clavat un cop de colze (de fet, dos) i m’ha ofert, amb cara de traficant enrotllada, un caramel, que he rebutjat amb un no, moltes gràcies i un somriure encisador, per allò de no acceptar caramels de desconeguts, especialment si no tens tos. Poc després, un piiiiiiiiii em treu sobtadament del sopor; la iaia de la meva esquerra ha connectat el sonotone i se li ha acoplat, no sé, potser amb el mòbil de la iaia nº2.

També hi havia algun avi, però són una mica com els peixos, poc interactius, donen menys joc.

Entenc perfectament que quan la doctora m’ha vist hagi exclamat: Oh, una joveneta!!! (Uala, m’ha dit joveneta!!!)

Doncs que voleu que us digui, no està pas malament. Passes un matí distret i t’aixequen l’ego. I gratis.

D’això…

2006-12-28T23:13:00.000+01:00

Holaaaaa???… laaaa???… aaaa???….

Què hi ha algúuuu???... ha algúuuu???... gúuuu???...

Òndia, hi ha eco i tot… No hi ha ningú, no… D’acord, he tingut això una micona abandonat. Imagineu que m’he pres un trimestre sabàtic o alguna cosa semblant. Aquestes coses ja se sap com van. Gràcies als que heu estat passant per si de cas.

Recordeu en Silvestre, el pardal malcarat? Mireu com s’ha posat el tio…

i això no pot ser. Ha de fer exercici, així que intentarem reemprendre les activitats (alguna, si més no), començant per les que van deixar pendents, que no són poques. Així que recomano als habituals (ha, ha! si en sóc de la broma…) que reviseu periòdicament els posts a partir de setembre, perque penso col·lar-ne de nous. Si ets un espontani (veieu com sóc de la broma?), benvingut i si no entens res, tranquil, és normal... però torna !!!

És possible que trobeu algun canvi (suposant que apareixeu, és clar...). Sembla que hi ha hagut actualitzacions, noves versions i això... tampoc fa tant de temps, dimonis! Doncs això, que vaig toquetejant coses. Si algun dia no podeu entrar, és que he toquetejat massa (sóc un trasto, ja ho sabeu).

Aprofito l’avinentesa per desitjar-vos un moooolt bon any a tots i que tingueu prou temps disponible com per passar-vos per aquí a veure els pardals, que també us han trobat molt a faltar (són uns sentimentals…).

Petons. Ens llegim!

Deux kilomètres à pied… La Divina Comèdia.

2006-09-05T22:28:00.000+02:00

Hi ha dues formes bàsiques de clavar-li la pallissa a algú amb les teves vacances: la cronològica, la més lògica pel format tipus blog; i la temàtica, que pel meu gust li dóna més coherència a tot plegat. Bé, de fet també hi ha la caòtica, lamentablement la més comuna, aquella d’anar-ho barrejant tot sense solta ni volta, confonent noms, canviant constantment d’anècdota, però és tan esgotadora per ambdues parts que no la considero. No acabo de decidir amb quina opció us castigo, potser vagi alternant.

Bé, potser que ens hi posem…

Comencem amb una mena de viatge iniciàtic, més o menys improvisat, entre allò virtuós, excels, honest, gairebé diví, fins a arribar al seu oposat, depravat, obscur, escandalós, corrupte, tot passant per una zona intermitja, bohèmia i colorista, marcada com les dues anteriors, per un caràcter de mercat, diferent, això sí... o potser no tant... Deixarem però, que cadascú reparteixi els adjectius segons el seu criteri i decideixi on és el Paradís i on l’Infern, que és qüestió de gustos i, siguem sincers, potser és més difícil del que sembla.

Hem arribat a la place des Abbesses, emergint a la superfície per la boca de metro de la foto anterior, després d’admirar (i refregar-nos per no perdre l’equilibri ni el coneixement) l’art local pintat en la paret de l’inacabable escala de cargol (285 graons!!!) que separa l’andana del carrer. Feu-me cas, agafeu l’ascensor i que bombin l’art local. Sóm a Montmartre, el mont dels màrtirs, diuen, i acabem d’entendre per què.

Seria lògic, perque és el que fa tothom i hi ha cartells que ho indiquen, dirigir-se cap al Sacré Coeur, però com una està un xic descarriada, direcció contrària, directament a la primera frikada del viatge… comencem bé, primer dia, primera frikada… Enfilem rue des Abbesses, plena de fruiteries i restaurants, molt comercial però com de barri i girem avall per rue Lepic, amb peixateries i botigues de formatges fins a arribar, ara sí, al Cafe des 2 Moulins, més conegut com el bar d’Amélie (jo no en sóc gens de mitòmana, de fet la pel·li l’he vist un cop i llestos, la BSO sí que l’he escoltat molt (va ser un regal) però també sabia greu passar per allà aprop i no anar-hi, vés… De fet, vaig trobar tot un recorregut a internet per a fer, però ara no trobo el link; imagineu que tinc l’adreça d’una fruiteria on hi compra no sé, dues esbergínies i una carxofa, posem pel cas i no hi vaig anar… i era ben aprop, eh?… veieu, no sóc friki, només és curiositat…

Ens endinsem per carrerons amb botiguetes d’artesania i souvenirs, fins a arribar al Sacré Coeur, una església d’estil taj mahalià podríem dir, amb un interior més auster i menys kistch del que recordava (em faig gran…), plena de gom a gom. Construïda entre els s. XIX i XX en memòria dels soldats francesos morts en la guerra franc-prussiana, es conserva excepcionalment blanca gràcies a la pedra del Château Landon, que secreta calcita en mullar-se (què en són de llestos!!). D’especial interès la cripta (no hi vaig baixar) i la cúpula (no hi vaig pujar… hi hauré de tornar, ho estic veient). El campanar, que malgrat els seus 80m no surt mai a la foto (està separat, a l’estil campanille italià), allotja una de les campanes més pesades del món, La Savoyarde, de 19 tn.

Un detallet que em va fer especialment contenta: per primer cop he vist dones àrabs dins d’una església catòlica (podria dir cristiana) i això em sembla fabulòs. Vol dir interès i respecte per una cultura diferent, curiositat; ras i curt, obrir la ment, i això és saníssim.

Un plus afegit de venir aquí, el punt més elevat de la ciutat, és, obviament, la vista de tooooot París i les seves teulades de zenc (sota els quals es rosteixen els autòctons cada estiu, que no tenen cultura d’aire condicionat. És un problema seriòs). Aquí foto dels pardalets en una teulada… s’ho van passar de bé!!!

Visita obligada a la Place du Tertre i altre cop el record distorsionat, el primer cop em va agradar més. Recordava molts pintors de carrer i alguna terrasseta i sobretot, no mirar als ulls a ningú amb paper de dibuix a les mans, que abans de parpellejar, ja t’havien immortalitzat. Aquest cop vaig trobar “els artistes” feien la funció dels ficus en els bars d’aquí, separant una terrassa de la següent. Pels voltants, massa bars amb menú turístic (primera ensopegada amb els mules frites, omnipresents més endavant) i botigues de souvenirs espantosos. Massa guiris passats de kilos entaulats, ara hi han posat un trenet i tot que volta per allà, ja no cal que caminis… On és el glamour???

És cert que hi ha carrers tranquils, amb “charme” que en diuen, i segur que hi ha encara molts tallers d’artistes que volen mantenir l’esperit, però de tot plegat en surts amb la sensació que Montmartre viu molt del “cuento” i de cara al turisme, que és justament qui més mal li fa. Segur que si ens hi fixem prou és ple de plaques del tipus: “Aquí en Picasso es va tirar l’absenta pel damunt” o “en aquesta rajola, Manet va trepitjar, sense voler, el guix color siena de Degàs, amb la conseqüent emprenyamenta del segon” però que potser tampoc calen.

Més coses per allà: el Moulin de la Galette, un dels 2 que es conserven dels 30 originals, per a moldre gra i més tard reconvertit en sala de ball, avui dia tancat. Maco de fotografiar. Au Lapin Agile, el cabaret més antic de tot París, en funcionament des de la belle epoque i, donades les característiques del local, estareu d’acord en que és un nom molt ben trobat, tot i que ells potser no ho saben (l’origen del nom, aquí).

Anem tirant avall i tot d’un plegat, no sé, l’ambient canvia, té un altre to encara més desenfadat i descarat, fins arribar a l’apoteòsic, sorprenent i hi has de passar molts cops perque sigui indiferent, Boulevard de Clichy, zona d’intens follatge (i no parlo pas de plantes, ja m’enteneu). Sóm a Pigalle i poca cosa més cal dir. Allà, el mític Moulin Rouge, un dels pocs cops en que en aquesta ciutat es diu allò de “me l’imaginava més gran…”, inspirador del film del mateix nom que no em va agradar i el Musee de l’Erotisme, del que diuen que les senyores surten encantades amb moltes idees i els senyors un pèl decebuts… c’est la vie!

Un kilomètre à pied… ça use les souliers.

2006-09-03T17:35:00.000+02:00

Quan estudiava bàsica, feia francès. Com no l’he practicat gaire (gens, vaja), el tinc molt rovellat, però recordo una cançoneta d’aquelles tontes i inacabables per aprendre els numeros… i és complicat, no és fàcil dir noranta-nou? Doncs no, quatre cops vint i dinou, apa! herència, suposo, de quan es comptava amb els dits, els de les mans i els dels peus, origen del sistema vigessimal. Caldrien doncs, 10 peus, 9 mans i 4 dits més… quina festa, eh? M’he desviat, perdó!

Us vaig prometre en el post de les maleïdes botes que us parlaria de les meves "Agujetas en París". M’ha semblat que aquella cançó de la infantesa, fusionava perfectament els conceptes "patejar" i "ai, la sabata!", d’allò més escaient, per tant. Les meves aquest cop han respost com cal, però sí és cert que he hagut de comprar Loctite per enganxar una sola, però no era meva; coses que passen… molt sovint, sembla. Entrem en matèria, doncs, amb les primeres impressions:

Amb sort, el primer que es veu quan s’arriba a Paris és la torre Eiffel, bàsicament perque com és gran, es veu de lluny. Amb menys sort, el primer serà el metro, camí de l’hotel, i al metro hi ha moooolt per veure: 380 estacions distribuïdes en 14 línies (més 2 branques curtes, anomenades bis), 87 d’elles amb transbordament, sense comptar amb les 5 línies de RER que creuen Paris. Diuen que la distància màxima (de mitjana) entre una boca de metro i una altra és d’uns 500m. Inaugurat el 1.900 gràcies al projecte de Fulgence Bienvenüe, té en les entrades estil Art Nouveau, dissenyades per l’Hector Guimard i de les que en queden 86, un dels seus màxims atractius. Tot i que s’intueixen esforços per adaptar aquest transport per a fer-lo més accessible (més ascensors, escales mecàniques...) queda encara molta feina a fer. D’entre els títols de transport disponibles, vaig triar el carnet de 10 ticket t, antiecològic de totes totes: podrien donar un ticket de 10 viatges, però no, 10 tickets d’1 viatge… Si decidiu comprar-lo en les màquines i pagueu amb tarja (no accepta bitllets), dir-vos que la rapidesa no és una de les seves virtuts, així que paciència i no defalliu (jo en vaig pagar 10 i en vaig recollir 20, sembla que algú es va cansar d’esperar…). Però no ens enganyem, no hem vingut fins aquí a veure el metro, veritat?

Si mai hereteu un edifici i decidiu fer obres per a convertir-lo en apartaments petitonets i coquetons, on no hi falti res excepte espai… no ho dubteu ni un segon: busqueu un arquitecte francès. Efectivament, hem arribat a l’hotel. I quina manera d’aprofitar l’espai!!! Una de les coses més “emocionants” d’anar de viatge, veure la que serà la teva nova casa durant x dies. Jo entro i ho remeno absolutament tot: l’olor dels sabonets, l’estat de les tovalloles (si tenen forats i tal… un cop em va passar… de fet, era un graaaan forat “ribetejat” d’un pam de tovallola), el sistema anti-robatori dels penjadors de l’armari, el mini-bar, les vistes (quan n’hi han), el comfort del matalàs, els calaixos de l’escriptori… heu trobat mai això dins d’un calaix?? Jo sí… i òbviament, de pet al bany, com ha de ser si no hi cap… i era així, diguem-ne que petit (tot i que ja estava advertida, the rooms are small, this one had the smallest bathroom in the world, va escriure algú al venere), al que malgrat tot li agraeixo haver descobert que puc contorsionar-me de maneres que no em creia capaç. Sort que s’arriba a l’habitació sempre tan petat que tot és igual, no s’està per exigències. I sempre queda el consol de pensar que potser aquest no era el més petit de tots...

Però tampoc hem vingut fins aquí per això. Hem vingut a patejar. Doncs pategem... en un altre post.

Nota Foto: Metro Abesses, Montmartre.
Nota altres fotos: les que no hagués fet (... o potser sí) sense càmara digital, tot i que formen part dels records del viatge i es mereixen ser-hi tant o més que les típiques i tòpiques estampes parisines (que també n’hi han).
Una nota més: Això va fatal avui. Porto com 1 hora intentant penjar aquest post... Ooooommm mani padme huuuuummmm

…y las 24 que quedan, pa’Disney.

2006-08-27T14:50:00.000+02:00

El títol és una frase captada al vol al Mont Saint Michel, pronunciada per un noiet d’uns, posem 12 anys. Vaig interpretar que parlava de fotos, que en quedaven 24 i les reservava per Eurodisney, el plat fort, el que realment li interessava. Això podria voler dir que tenia un carret de 36, i que, com a molt, havia fet 12 fotos al Mont St Michel (o vés a saber a quants llocs més).

I això em fa pensar: com ens ho feiem abans, quan teniem un parell de carrets i prou? Seleccionàvem millor què fotografiar? Ens perdíem grans fotos? Sense anar disparant a tort i a dret, he fet més de 700 fotos (i es diu aviat!, cosa totalment impensable amb el mètode tradicional), en part perque la meva càmara i jo no ens acabem d’entendre del tot i dono per fet que una part important no sortiran com cal (que si molt fosca, que si moguda, un braç d’algú que passava per allà… en fi, el de sempre) així que en faig vàries d’un mateix lloc amb l’esperança que alguna passi l’aprovat (i de vegades ni així… algun dia n’aprendré; Tuturull, ja m’estàs buscant un tutorial de retocs… y rapidito! Gràciessss).

És curiós com cadascú veu el món a través de la càmara, sembla que tots veiem el mateix, però en realitat no és així, ens fixem en coses diferents i les destaquem. Estaria bé fer algun experiment tipus safari fotogràfic per qualsevol lloc i després comparar els punts de vista. Algú s’apunta?

Ara que hi penso, potser el nano no parlava de fotos, sinó de galetes, o d’hores, o llaunes de coca-cola, o…

Altre cop per aquí.

2006-08-26T20:39:00.000+02:00

Hola gent!!! Ja estic de retour. Caram, marxo quatre dies i tenim un planeta menys… si és que no us puc deixar sols!!!

Moltes coses per explicar-vos:

He descobert que m’encanta que em diguin madam, especialment allò de bonjour, madam, però qualsevol cosa acabada en madam, ja em va bé (jo, que aquí quan em practen de vostè o diuen allò de li toca a aquesta senyora, m’he de contenir per no escanyar a algú… però en francès, la cosa millora molt).

Vinc amb els ulls plens de pedra amb història, nens petits, gossos (molts, molts gossos), escales, vaques, blat, roures, ovelles, banderes franceses, japonesos, pintures, plataners, colombiers, geranis i floretes vàries, corbs, vaques, ponts, colombs immensos (d’aquells que fan uhuuu uhuuu, sabeu quins dic, no?), gallettes i crêpes, liberté, egalité, fraternité, trens i més trens (increíblement puntuals, per cert, i n’he agafat 10 de diferents), gavines, moules frites, grèvol, blat de moro, cues, verd, tot molt verd, passadissos de metro, plaques i flors als caiguts per la pàtria, pain au chocolat (oh, tuturull, quanta raó tenies!!!), esglesies, núvols… ah, i vaques!!!

I al·lucinada amb lo tremendament amables que són els francesos. Qui va dir que eren uns tibats? que si no parlaves un francès perfecte passaven de tu? I no parlo només dels que tenen un negoci i tenen interès per entendre’t: ens han dut espontàniament les maletes per les escales (i més d'un cop), ens han ajudat sense demanar-ho quan ens han vist amb el mapa a la mà i cara de dir on dimoni som?, un conductor d’autobús va fer una parada on no podia fer-la per a que no caminessim més… Resumint, són encantadors (suposo que hi haurà de tot, però he ensopegat amb els encantadors).

Vaig marxar carregada de papers amb informació i mapes però, no volgueu saber com he tornat (paperet que veig, paperet que agafo). Ara toca posar altre cop les coses en ordre i acabar de llegir “els paperets”. Igual amb les fotos, posar noms, abans no oblidi què és cada cosa. Volia endur-me un llibre per alliberar-lo per allà, però ja anava prou carregada… el cas és que en duia dos per llegir (tot i que només n’he acabat un) i una guia… he tornat amb els que duia i… ehem… 8 més i no precisament d’un format gaire amable (Sanfa, un és per a tu, més xuloooo). Sí, sóc un perill, què hi farem!

En fi, vaig a acabar de desfer la maleta (que ha aguantat el sobrepes com una campiona) i a endreçar coses i idees. Pseudo-crònica en breu. Bisous!!

Si avui és divendres...

2006-08-18T10:00:00.000+02:00

... això és Chartres.

Se suposa que avui estic aquí, visitant la super-catedral, després d'haver-me empassant la paranoia de "El enigma de la Catedral de Chartres", de Louis Charpentier. Hi vaig un divendres perque és l'únic dia de la setmana que el laberint està lliure de cadires de fusta i es pot recorre (una, que s'informa). He aconseguit un plànol on estan assenyalades absolutament toooootes les cosetes per veure (i parlo només de la catedral, em penso que la resta de la ciutat també val la pena, ja us explicaré...).

Diuen que ningú surt tal i com ha entrat dins la catedral... a veure què en surt.

Nota: Bàsicament, volia provar el pilot automàtic. Ja em direu el què.

Au revoir!!!

2006-08-14T23:06:00.000+02:00

Els pardals i jo migrem cap a terres franceses (on fa cosa de quinze dies es rustien de calor i ara amb prou feines arriben als 20ºC. Porto una maleta d’allò més surrealista… des de tirants a jerseis “gordotes”, que mai se sap), cap a París i un trosset miserablement més petit del que jo hagués volgut de la Bretanya. Serem fora cosa d’uns 10 dies. Com la majoria dels habituals (els 4 que sou, vaja) també esteu escampats i sense connexió, suposo que no serà cap trauma.

En Silvestre (el de la foto) es queda per a vigilar el xiringuito. Jo li deia: Silvestre és nom de gat… i ell que no, que em vull dir Silvestre!!! I em quedo aquí, carallo!!! En fi, tossut i a la seva bola. Així que a veure què feu, que el bitxo té caràcter.

Com crec que per primer cop en la vida tinc totes les coses preparades 24h abans de marxar (Ai, això deu voler dir que m’estic fent gran, oi?), igual demà m’avorreixo (que ho dubto) i deixo alguna cosa a punt per a que la pengi en Silvestre (amb el pilot automàtic). Però no tingueu gaire fe…

Només em queda desitjar-vos unes bones vacances els que les tingueu i paciència als que no. Au, vaig a inspirar-me a la Gal·lia (no és una amenaça, tranquils). Ens llegim a la tornada.

Petons!

Nessie versus Dumbo.

2006-08-11T19:50:00.000+02:00

Malgrat que aquest estiu està resultant força distret “noticierament” parlant, en condicions normals, hi ha tot un plegat de “notícies de farciment”, típicament estiuenques: les retencions a les carreteres Madrid-Comunitat Valenciana, les novetats gastronòmiques tipus gelat de macarrons i similars, les manifestacions folclòriques a Prada de Conflent, la megapaella de Rebollullos de Arriba i… el monstre del llac Ness!!! Sí senyor, tot un clàssic! Per això no us estranyeu si la notícia en qüestió és del mes de març i l’he guardat “a la nevera” fins al moment adient.

La darrera teoria explicativa del fenomen Nessie (que vés per on, en la majoria de fonts és femella… ¿??) ve de la mà de Neil Clark, paleontòleg del Glasgow University’s Hunterian Museum, el qual després de dos anys d’estudi, arriba a la conclusió que el temut monstre és... un elefant. Segons Clark, cap als anys 30, els circs que es dirigien a Inverness s’aturaven al Ness per a que els animals descansessin. Les capbussades dels elefants serien les responsables d’aquelles aparicions, en que es confondria la trompa del paquiderm, amb el cap i coll del monstre. A partir d’aquí, s’alçaria la gran operació de marketing, que de fet encara dura, generada per un dels empresaris circencs (que sincerament, no sé pas què hi guanyava si estava de pas). Aquesta hipòtesi però, no explicaria els fenomens anteriors ni posteriors, només els dels 30 (que no van ser pocs, tot s'ha de dir).

No és el primer cop que la teoria de l’elefant apareix. Potser recordeu aquesta fotografia; és, en efecte, un elefant. L’únic problema és que va ser presa a Sri Lanka, no al llac Ness (ains!). Hi ha moltíssimes fotografies, però en la majoria trobem l'inconvenient de l’escala, manquen referències de tamany. Un exemple: la foto més coneguda de totes, presa per Robert Wilson. Pensem: ostres, quin bitxo!!! Però la foto sense ampliar és així (ja no és tan gran, oi?). Però si, a més a més, se suposa que en Wilson confessa poc abans de morir que és una foto falsa, feta a partir d’un submarí de joguina (si fa, no fa, això), en combinació amb els Wetherell (pare i fill, que es veu que eren molt de la broma) i que la cosa se’ls hi escapa de les mans, doncs... D’explicacions, tantes com fotos: el plesiosaure que ha arribat fins als nostres dies, vegetació empesa a la superfície per gasos del fons, la de les plaques tectòniques, la de quants whiskys dius que has pres?, etc.

Posats a escupir teories, la meva hipòtesi (he!) apunta a aquesta mena de tetera d’Alessi (no estic 100% segura que sigui d’Alessi, ja que en el catàleg online no hi surt, però farem veure que sí), parcialment submergida, s’entèn. Desconec si els Alessi provenien d’Escòcia abans d’instal·lar-se a Itàlia, però alguna cosa d’aquelles terres sí que devien prendre per a dissenyar els seus productes.

Les llegendes i els mites, per definició, no es poden desmontar així com així, sempre hi ha d’haver alguna cosa sense explicació, tan és si en el fons sabem que no pot ser però, i el misteri? i la màgia? què no pagaria jo per una nit a un pub a la vora del Ness, amb un tal McAtxis explicant històries de la bestiola en qüestió, a canvi de beguda de franc? O per una samarreta que digués: Jo també he arribat fins aquí i tampoc he vist res, però… (per davant), …i lo maco que és el paisatge??? (per darrera).

Vaig fent les maletes, mentre canto el clàssic de Peter, Paul and Mary:

Pafffff, era un drac màaaaagic que vivia al fons del maaaar,
però com s’avorria mooolt, sortia a jugaaaaaar…

Un parell d’articles que en parlen: Times Online, BBC News
El que diu la wiki.
Webs:
la oficialment reconeguda web nº1 en el fenomen del llac Ness (distreta la secció searching for Nessie).
La oficialment original plana del llac Ness de Nessie (aquesta té webcams; ahir vaig veure dues ovelles, al monstre, no).

Si en som de Frikis…

2006-08-09T16:28:00.000+02:00

Dissabte passat, la troupe vam fer una altra escapadeta, aquest cop tipus regressió a la nostra més tendra (i llunyana, no ens enganyem) infantesa, quan les vacances duraven noranta dies, molts dels quals gairebé sense sostre (tot el dia al carrer), sense cap obligació a banda d’un quadern de Vacaciones Santillana que ningú acabava, quan tres pals i una pedra avui eren una nau espacial, demà un vaixell pirata i a l’endemà… eren tres pals i una pedra altre cop perque hi havia atraccions per la festa major (i aquí no hi havia competència possible); i els caps de setmana, després de dinar, per la tele no feien telefilms basats en fets reals, sinó dibuixos… en blanc i negre, però dibuixos al cap i a la fi, i això marca molt.

Què passa quan una colla d’aquests tendres i innocents infants, que ja no són cap de les tres coses, hereus de l’era de la tecnologia, carregats de càmeres digitals amb pil·les baixes, PDA’s sense bateria, GPS’s que no van i mòbils amb cobertura intermitent, descobreixen l’existència d’una estàtua d’una de les icones del seu passat, del “somni” d’un futur de robots gegants que no va arribar mai (ens van enganyar!! Si tot és super-petit!!)? Doncs que agafen totes les seves andròmines cibernètiques i van a presentar els seus respectes al tòtem dels seus dies llunyans (és perfectament normal, no? també ho farieu, oi? digueu-me que sí, sispli, sispli…).

Parlo (que encara no ho he dit) de’n Mazinger Z, i per anar concretant, d’una figura de 10 m (discutibles) d’alt, feta de fibra de vidre, que el promotor d’una urbanització avui vinguda a menys (si es que algun dia va ser alguna cosa) va instal·lar com a reclam fa 25 anys (Aaaarrrggg, ha fet mal això!). El seu estat de conservació és excel·lent i diu la llegenda que la cosa no acabava aquí, també hi havia un castell (hi vam passar pel davant, feia por, tot fet pols ell) i una munió de personatges de l’època (Heidi, Marco, etc. que van desaparèixer als pocs dies per a decorar els jardins de les cases particulars… potser aquella del sostre d’uralita… brrr, quina por!!!). La cosa anava de la següent manera: s’arribava allà i mentre els fills flipaven papallones amb l’heroi del moment, als soferts pares se’ls menjava el tarro amb els beneficis de tenir una parcel·leta en aquell paradís pre-manga. I tots sabem lo persuassivament pesats que són els nens… i au, venda tancada! El temps va passar, els nens es van fer grans i en Mazinger segueix allà, mig oblidat, vetllant no sé qui o què.

El més capciós de tot va ser trobar el lloc, amagat entre arbres i camins sense asfaltar, enmig del no res, seguint les indicacions dels autòctons (sabeu com n’és d’humiliant preguntar per un Mazinger gegant quan passes dels trenta llargs?), que deuen tenir com a passatemps despistar als forasters (en Maiden apuntava que era com un poble d’aquells de l’Amèrica profunda, que viuen ancorats en l’època dels pioners, amb lleis pròpies, on entres però ja no en surts… doncs igual, però en la dècada dels setanta). Potser l’error va ser que buscàvem uns punys sobresortint per damunt dels arbres i vam acabar ensopegant amb uns sabatots gegants quan estàvem ja a punt d’abandonar.

Per si a algú li agafen uns desitjos irrefrenables de repetir la nostra gesta, quatre dades i un parell de mapes (1 i 2; no pregunteu que us marejaran, feu-me cas, seguiu els mapes) rescatats d’un altre blog, un de tants que en parlen (no estem sols, companys, no estem sols): Urbanització Mas del Plata, terme municipal de Cabra del Camp (això explica moltes coses…), a prop del Pla de Sta Maria, Tarragona.

I el més curiós de tot és que jo gairebé no en recordo res de la sèrie (vés, era molt petita… i no sóc friki, m’hi van dur per a fer la crònica. Els frikis són ells…).

Edito: hi ha algun tipus de problema amb les fotos. Aquí se suposa que les podeu veure amb més detall. Perdoneu les molèsties.

Foto 1: l’objectiu.
Foto 2: en Tuturull, en Maiden i en Maiden petit, al·lies “falta muchooo??” fent… fent… ben bé, no sé què estan fent.

Un parell d'enllaços nostàlgics:

la intro, trobada al youtube, com no (no la penjo directament aquí perque em quedo sense espai per a seguir dient bajanades...). Allà mateix trobareu més videos del tema.

el clàssic enllaç a la wiki (m'encanta, no sé si es gaire de fiar, però parlen de qualsevol cosa. Hi ha discussió i tot...).

Posa’m una Duff!

2006-07-27T01:02:00.000+02:00

En Rodrigo Contreras, un jove mexicà amb empenta, ha fet realitat el somni de més d’un: comercialitza la famosa cervesa Duff, responsable de les “turques” de’n Homer Simpson. Aprofitant que la marca no estava registrada a Mèxic, no s’ho ha pensat dos cops i s’ha llençat a la aventura de patentar-la i vendre-la. Inicialment, 200 caixes de 24 ampolles, que van volar de les seves mans. Ara les comandes ja són mil·lers.

Que ho gaudeixi abans que la 20th Century Fox (propietaria de la sèrie) se li llenci al coll. Sembla ser que aquest mateix personatge (en Contreras, dic) va “publicar” l’any passat el llibre “Logros del presidente Vicente Fox”, amb tots els fulls en blanc. Pebrots el noi, en té.

Sabíeu que a Sud-Amèrica és Homero Simpson? (Aiiii, per què tradueixen els noms?? Sona fatal, no?) I que la wikipedia té una entrada per a la Duff? O que hi ha una pil·la de merchandising associat a aquesta cervesa ”de dibuixos”? D’acord, d’acord… us diré el que voleu saber… on puc trobar-ne? Doncs aquí (no digueu que us tinc abandonats).

A la vostra salut!

Nota: A mi la cervesa no em diu res, però una ampolleta d’aquestes em faria gràcia… ho dic per si algú en compra i tal (no col·la, no?).

...o No.

2006-07-16T13:49:00.000+02:00

El departament de RRHH de l’empresa on treballo té sempre penjats quadres del tipus Inspiration, similars al de l’optimisme del post anterior, que semblen sortits d’un manual de programació sectària (sempre m’he preguntat d’on els treuen). Recordo l’anterior, unes onades batent a les roques… Perseverància, hi deia.

Doncs bé, mentre buscava alguna cosa d’aquest estil per a il·lustrar l’optimisme, he ensopegat amb una web força curiosa, Despair Inc., amb la que m’he divertit molt. Si encara us pregunteu si el got és mig ple o mig buit, aquí sortireu de dubtes. El seu propòsit és absolutament desencoratjador, té la desmotivació com a filosofia, és l’antítesi als Jorge Bucay, Mitch Albom i un llarg etcètera, però m’ha alegrat molt més el dia que qualsevol pseudoteoria positivista. Us convido a que hi passegeu i mireu la vida (especialment la laboral) amb uns altres ulls. Què fariem sense sentit de l’humor…

Mira sempre el costat bo de la vida…

2006-07-16T12:01:00.000+02:00

…xiulaven al final de La Vida de Brian. I sembla que és totalment cert, segons es desprèn d’un article publicat al Journal of Personality, on es donen a conèixer dos estudis realitzats per Michael Conway i Wendy-Jo Wood, de la Universitat de Concòrdia (si és que amb aquest nom... en fi), a Montreal.

El propòsit d’ambdós estudis era, mitjançant l’anàlisi de l’impacte de determinats fets en la vida dels subjectes, així com de les emocions produïdes i la seva evolució en el temps, valorar com influeixen en la situació actual els records o experiències passades.

A un primer grup, format per 279 universitaris, se’ls demanà que esmentessin un fet important del seu passat que els hagués ajudat a definir el seu caràcter (un fet impactant, per tant). Havien de descriure, a més a més, quant de temps els va afectar i quant els va ajudar aquest fet a entendre la vida i a si mateixos.

Un segon grup, de 79 universitaris, havien de descriure 5 records que els haguessin marcat, puntuant-los de l’1 al 5 segons l’impacte. Van respondre també qüestionaris sobre 10 emocions relacionades amb aquests aconteixements i quina visió tenien d’ells mateixos en el moment dels fets.

Els resultats apunten cap a una tendència natural a valorar positivament els records i a minimitzar allò dolent del passat. Així, fins i tot aquells subjectes amb fets negatius importants, tendeixen (amb el temps) a veure en ells elements positius (de superació, d’orgull...) que els indueixen a una major felicitat. Aquells que destacaven fets positius, mantenien intactes les emocions dels seus records.

L’article conclou que els humans tendim a veure el passat en positiu, siguin bons o dolents els fets que ens hagin afectat. Els fets negatius no deixen una emprempta emocional permanent (allò de veure les coses en perspectiva), sinó que ens ajuden a donar sentit a les coses i a comprendre’ns a nosaltres mateixos. Això ens fa ser una espècie molt positiva i ens ha permès evolucionar fins al que som avui dia.

Interessant, no? Ja ho diu la saviesa popular, el que no et mata, et fa fort. Però no patiu, algun dia, ens en riurem de tot plegat, és qüestió de temps.

Nota: la foto de les pedres la poso perque ja m’ha passat el rigor mortis de tanta fibra muscular morta i ja no camino com una prenyada, que si no de què...

Tocant el que no sona.

2006-07-13T21:06:00.000+02:00

PP Després de l’accidentada posada en marxa de l'ascensor, va venir la no menys controvertida pintura de l’escala i les portes (un veritable desplegament de cartes de colors i pintura, capa sobre capa, fins que van acabar de decidir-se (i era difícil, perque amb l’ambientillo tòxic a dissolvent i afins que hi havia només posar un peu fora de casa, és normal tenir les facultats mentals alterades). Quan semblava que per fi tot havia acabat, ahir la veïna del costat descobreix que ens han pintat el timbre… i l’han clavat!!! Com jo no truco mai, ni idea del que passava. Ja pots prémer, ja, que allò no es mou (ni sona, òbviament). Però COM ES POT SER TAN INÚTIL!!!

La foto la podeu prendre com una poc subtil al·legoria, com una alternativa al timbre, com un renec (Quins c…!!!), ho deixo a la vostra elecció.

These Boots were made for Walking... vols dir???

2006-07-09T22:48:00.000+02:00

Això ho cantava la Nancy Sinatra fa una colla d’anys i jo m’ho qüestiono al veure el lamentable estat de les meves botes després de l’excursió d’ahir. Com s’observa clarament, no tenen soles, donat que es van “suicidar” en trepitjar la pedra nº 2.000 (la dreta) i 2.500 (l’esquerra), pedra amunt, pedra avall i van acabar en un contenidor a tocar del restaurant on vam reposar forces. Com podeu veure, l’erosió ja començava a foradar les altres capes i de poc no acabo descalça.

La ruta (teòricament fàcil, una passejadeta, oi Tuturull?) era de Núria a Queralbs pel camí vell (i d’això dono fe, era mooooolt vell) i els tres o quatre cops que vaig poder aixecar el cap de les pedres, el paisatge era maco (aquí i aquí un parell de fotos). Valoro l’experiència com a positiva, perque vam riure molt, vam patejar (i se suposa que això és sà), el dinar molt bó i bé de preu (no recordo el nom, ho sento… bé, no és que no el recordi, és que no m’hi vaig fixar, que en aquell moment amb prou feines recordava el meu de nom) i ningú va prendre mal (malgrat que el peque de l’expedició va caure de lloros quatre cops, va seure damunt d’ortigues i tenia caca… però com són de goma, tant feliç ell). Ara bé, demanaria als promotors que s’informin una mica millor, o que no em portin enganyada, o que m’avisin i m’entreno abans perque… recordeu aquell anunci de Nadal de fa molts anys que feia allò de “las muñecas de Famosa se dirigen al portal…”? Doncs ara mateix camino igual, sóc una mena de Nancy-tiretes. I quin mal!!!

I parlant d’esbraonament (resulta que es diu així el que em passa, estic esbraonada… cada dia s’aprèn alguna cosa) hem estat enganyats tota la vida. No es produeix perque l’àcid làctic cristal·litzi i es clavi a les fibres musculars, sinó per micro-ruptures fibril·lars, que provoquen el vessament del contingut cel·lular, entre el que trobem ions de calci i potassi, que són irritants (d’això, també en dono fe). Les fibres més febles (en el meu cas, gairebé totes) moren, i les més fortes sobrevivuen (jo, com “Los Immortales”: sólo puede quedar una… i se li ha girat feina). Això em recorda el famòs teorema de Rubens, aquell que deia que els depredadors ataquen als membres febles dels ramats de búfals, fet que fa fort al grup, és la sel·lecció natural i que l’alcohol fa el mateix en el cervell, mata moltes neurones, però a les més febles, de manera que a més alcohol, més intel·ligent ets, millorant l’espècie a la llarga (suposo que no cal que digui que el que acabo de dir no té cap base científica, era un mail que em va arribar fa molt de temps; ara no us poseu a veure compulsivament).

Un dels remeis quan ja el pateixes és repetir el que l’ha provocat, però amb menor intensitat. Com, si no em puc moure!!??? És com la ressaca, per combatre-la, més alcohol. I si em prenc un bloody-mary? Porta tomàquet, segur que va bé (i té calci i potassi, que ho he mirat…).

Mentre buscava coses del tema, he descobert al cantaor “Agujetas”, autor del disc “Agujetas en París”. D’aquestes però, ja us en parlaré passades les vacances.

La cançó de la Sinatra acabava amb un: Are you ready boots? És evident que no, i la que anava dins les botes, tampoc.

Ni no ni no ni no ni no... la dimensió desconeguda.

2006-07-01T21:11:00.000+02:00

Com encara estic en període de proves, penjo un vídeo... per provar.

L'estiu, temps ideal per a fer excursions a la montanya (allò verd que queda lluny, sabeu, no?). Però ja se sap que la Natura és com és, i sempre té sorpreses amagades...

Aquest és el resultat de barrejar El Projecte de la Bruixa de Blair, Señales i El Senyor dels Anells, en versió catalana i tot i que ens el venen com a autèntic, la nostra part racional ens impulsa a classificar-lo de fake (és a dir, trola, trola!).

Si penseu passar la nit al bosc (que amb el wifi, tot és possible), jo passaria de veure'l (avisats quedeu).

Edito per a comentar que el vídeo l'he trobat al YouTube i que no hi tinc res a veure (que no voldria crear mals entesos... o no més dels habituals, vaja).

Extraño Humanoide en el Bosque

Estic covant

2006-06-29T21:52:00.000+02:00

Per acabar d’arreglar el dia (veure comentari del post anterior), em penso que l’he enganxat. Tinc el cap com un bombo, mal d’esquena, mal de coll, ara comencen les cames… Aiiiiii!!!

Sí, ja ho sé, no hauria d’estar aquí fent això, però si estar malalt és taaaaan avorrit, imagineu com n’és d'avorrit estar pre-malalt, allò que sí però potser tampoc tant, o potser sí o més, que mai t’has de refiar. Pobres pardalets, estan estabornits.

Deu ser cosa dels contrastos de temperatura, allò de sortir de casa i la calor ja apreta, anar al metro i, mentre l’andana és una sauna, els vagons són com neveres (per què penseu que les barres per agafar-se estan recobertes? Segur que la gent abans s’hi quedava enganxada…). Altre cop al carrer, més calor. Arribes a la feina suant, et poses la bata que sembla una manta paduana i cap al lab, on fa fresca. I tot el dia, passadís: calor; lab: fresca; altres labs: més menys fresca, segons gustos; carrer: calor; bar on fas el cafè: fred polar… Així no es pot!!! No és humà!

Veurem com es desenvolupa la cosa. Tinc el costum de classificar els refredats posant-los categories, com els huracans, els terratrèmols i altres desastres naturals (és natural refredar-se, no? I per a mi, és un desastre) en funció del nombre de rotllos de paper higiènic que gasto moquejant. Categoria 1, 1 i ½, 2 (ja és preocupant, aquest). Qualsevol cosa per distreure’s.

Us deixo un enllaç sobre el refredat (de la competència), que té una intro molt mona.

Nota: La primera imatge és de’n Tim Burton. L’he trobat de casualitat i com m’agrada tant en Burton, aquí es queda. Pensava posar alguna cosa amb mocadors de paper. La veritat és que he trobat caixes realment kistch, però m’he decidit a penjar aquesta (una té debilitat per Pasqua i aquesta caixa tiki m’ha robat el cor. De fet, en vull una!!!).

Mesures Preventives.

2006-06-25T15:31:00.000+02:00

Per tal de tenir sota control la meva bitxofobia, ara que ja apreta la caloreta i és quan es produeixen els meus brots aguts, he decidit iniciar el blindatge de casa meva amb mosquiteres, a banda dels habituals mètodes químics i altres barreres físiques.

He començat amb un model pseudo-fix (digueu-li removible) a l’habitació per a veure què tal. Si funciona, podré gaudir de la fresca dels corrents d’aire (i dels refredats conseqüents) i evitaré engegar l’aire condicionat abans d’hora (i les pneumònies conseqüents, a banda de l’estalvi en la factura de la llum… ah, sí, i els beneficis medioambientals… però sobretot, la factura).

Tot i que no dubto de la seva eficàcia per a evitar l’entrada de bitxos diversos (la jungla urbana ja ho té això), estic comprovant que és tant o més eficaç per a evitar la sortida d'altres bitxos diversos que es colen per la resta de finestres (he vist igual número de bitxos a banda i banda de la mosquitera, 2 a 2). Són tontos!!! Si entren per a donar un vol (he!) i no els hi agrada casa meva (ep! jo encantada), per què no són capaços de recordar per on han entrat? Si el pis és petit!!! Que ja me’ls veig allà, acumulats, parlant entre ells:

Mosquit: Perdona, què saps a quina hora obren?
Arna: Emmm, no.
Mosquit: Vaja… I ...d’això...véns molt per aquí?
Arna: Vaig arribar de petita, fa un parell de dies. Què tens foc? Eh, tens foc???
Corc: Tinc ganaaaaa, tot és del IKEA, contratxapat i conglomerat. M’han parlat molt bé d’un restaurant al pis de dalt… fusta de la bona…mmm…se’m fan les mandíbules aigua…
Formiga 1: Has vist? La cuina és plena d’aromàtiques! Puaj!
Formiga 2: Sí, quin mal gust.
Peixet de plata: he d’anar al lavabo, he d’anar al lavabo… sabeu on és el lavabo?
Formiga 1: La segona porta del passadís, crec.
Peixet de plata: Ai, gràcies!

Al final, l’hauré de treure per a permetre la lliure circulació de bitxos, rotllo directiva europea. Trobo que aquest any, però, hi ha poques mosques (igual que hi han hagut menys petards per Sant Joan, no?). Potser és per que aquest any hi ha moooooolts més falciots que l’any passat o per que ha plogut ben poc, vés a saber. Tampoc sé si la meva super-mosquitera resistirà les escomeses d’aquelles mega-mosques juràsiques, que pesen prop d’un kilo i fan soroll de B-52. Però de fet, cap dels bitxos anteriorment esmentats (i milions més que em deixo) és l’objecte dels meus terrors. Tinc por atàvica a les «innombrables» i poques coses em farien més feliç que evitar els temuts encontres en la tercera fase per sempre més, si més no a casa, si us plau, si us plau...

Plouen homes... Al·leluia???

2006-06-24T12:30:00.000+02:00

Segons publica New Scientist, en un article online de Barry Fox, on comenta invents i patents curioses, aquesta és una de les últimes maquinacions del DARPA (Defence Advanced Research Projects Agency, la R+D del departament de defensa nordamericà).

L’enginy és una mena d’híbrid entre les cadires per a que gent amb mobilitat reduïda pugi i baixi escales i l’atracció aquella en que caus en picat però al revés, és a dir, no caus, puges, amb l’al·licient afegit que, al final, surts volant. L’objectiu és fer arribar amb rapidesa forces especials, bombers i policies (aquells que 2 dies després, es jubilarien) a la part alta d’edificis.

Es tracta d’una rampa inclinada (res, uns 80º), amb una cadira on seu el subjecte de llançament (així, termes científics, res de personificacions, que se’ls hi agafa “carinyo” i després sap més greu), que es desplaça per la rampa a tota castanya (5 pisos en menys de 2 segons!!!), empesa per un cilindre carregat d’aire comprimit. I al final de la rampa, au, a volar!!! Òbviament, la rampa es col·locaria aprop de l’edifici que es vol assolir. Un ordinador calcularia, amb suposada precisió, angle i velocitat adients (aquest és l’element clau al que carregar-li les culpes, que si error de càlcul, que si l’ha matat la trajectòria de la bala (i ell era la bala)…).

I això és l’unic que se’ls-hi acut??? Homes-bala? Però, que no es tracta de salvar vides? Per què volen més baixes? Afortunadament, només ho estan considerant. I aquests ens han de salvar de l’Armaggedon i de la invasió extraterrestre d’un 4 de juliol qualsevol??? Doncs estem arreglats! Us deixo, vaig a construir un bunquer en kit del Leroy Merlin per que no ho acabo de veure clar.

Nota: en realitat, com he utilitzat termes com DARPA i Departament de Defensa, aquest blog ja deu haver entrat en el circuit de contingut web sota sospita de conspiració i possibles atacs terroristes. Així que durant uns dies, algú en un despatx d’un edifici federal dels EEUU, intentarà, mentre menja donuts, desxifrar-ne l'entrellat, tot preguntant-se: “What devils is a pardal?”. El que s’ha de fer per a tenir públic.

Kabooom!!!

2006-06-22T19:54:00.000+02:00

El que s’observa a la imatge no és un espectacle pirotècnic santjoanístic arran de taula, no. És un portàtil, sembla que Dell, en plena explosió, durant una conferència al Japó (desconec el tema de la conferència i la seva possible relació amb els fets), segons un article de The Inquirer.net. Com a usuària de portàtil, m’he acollonit.

He sentit veus que apunten la bateria com a presumpte culpable. Potser sí, però es veuen transformadors en les taules, així que sembla que estaven connectats al corrent elèctric. Per allò de contrastar la notícia, he remenat per la plana de Dell i he trobat això (quan el riu sona…). Si algú té un Dell, que el revisi, si us plau.

Reflexions:

- Com m’alegro de tenir un Toshiba!
- Com m’alegro d’utilitzar-lo com a portable, no com a portàtil!
- Ups! el jefe no tenia un Dell???

Exorcitzant 2.

2006-06-18T20:24:00.000+02:00

...Continuació post anterior.

Huye Rápido, Vete Lejos, de Fred Vargas.

Potser el meu gran descobriment literari de la temporada. Tot i que havia sentit el seu nom, a Fred Vargas me l’imaginava al voltant dels 45 anys (però pensa que encara en té 25), amb ulleres fosques i somriure cínic, d’origen mexicà, afincat al sud dels Estats Units; els seus llibres parlarien de droga i xarxes de prostitució… i jo passant de llarg del tema. Doncs no, greu error, res a veure. D’entrada, perque Fred és el diminutiu de Frédérique, i sí, és una dona, i com ja sabeu, és francesa. Vargas és un pseudònim, adoptat de “La Comtessa Descalça”. Malgrat ser arqueòloga i (diuen) prestigiosa historiadora medievalista, es dedica a la novel·la policíaca perque era l’únic gènere que el seu pare odiava (no sé si ho fa pel típic conflicte generacional pare-fill/-a o per a omplir el forat) i perque li agrada, és clar.

“Huye Rápido…”, si no m’equivoco, és el tercer volum de la saga del comisari Jean-Baptiste Adamsberg, que investigarà el significat d’uns misteriosos quatres invertits pintats en edificis del XVIIIè districte parisenc. Paral·lelament, en Joss, antic mariner, es guanya la vida pregonant els missatges que la gent diposita en una urna penjada d’un arbre. Apareixeran uns missatges de caire apocalíptic, les trames confluiran, hi haurà un primer cadàver aprop d’un d’aquells quatres... La pesta negra torna a París (d’aquí el títol) i amenaça amb escampar-se.

Retrobarem, poc però, als tres protagonistes de “Que se levanten los Muertos”, que no pertany a la sèrie Adamsberg, però en qualsevol cas, recomano que us el llegiu primer. I aquest de què va, preguntareu. Imagineu que un matí qualsevol mireu el vostre jardí i trobeu (sorpresa!) un arbre que el dia abans no hi era, no un plançó, no, un senyor faig. Què hi fa allà? Qui l’ha plantat? I quan? I, sobretot, per què? De solucionar aquest enigma i d’altres que aniran sorgint s’ocuparan els nous veins, tres joves historiadors en l’atur, que acaben d’instal·lar-se en una antiga casa de quatre plantes: en Mathias, especialista en prehistòria, dur, gairebé primitiu; en Marc, medievalista, sempre vestit de negre, inquiet; i en Lucien, especialista en la Primera Guerra Mondial, més sofisticat, un adorable toca-pebrots, sempre netejant la taula del refectori. Cadascú ocupa una planta, viuen estratificats, en ordre cronològic, investiguen i racionalitzen segons el període històric del que són especialistes (deformació professional de l’autora, suposo). Els tres evangelistes són especials (per si no us n’heu adonat, Mateu, Marc i Lluc).

Potser aquestes posades en escena i certs detalls (els pregons de “Huye rápido…”, les finestres de “Que se levanten…”, una per a cada evangelista, com si fossin vitralls) poden semblar artificials, forçats i treure de polleguera a més d’un. Jo, al contrari, reconec que m’encanten. Trobarem, com en "Les Ànimes Grises", jocs de clars i obscurs, matisos de gris, però Vargas no és tan fosca, el seu estil és més desenfadat. També apareix aquella mena de solidaritat, de necessitat de fer pinya en front de l’adversitat, ben evident en el "Junts i prou", d’Anna Gavalda o en la saga Malaussène de’n Pennac, que no sé si és un tret característic del tarannà francès o només m’ho sembla.

Entrevista a Babelia: http://www.elpais.es/articulo/elpbabnar/20050827elpbabnar_1/Tes/
Per a copsar l’esperit Vargas: http://www.diariparlem.com/content/view/840/74/

Huye Rápido, Vete Lejos.
Pars vite et reviens tard (2001)

“Premi Europeu de Joves Lectors", “Prix des Libraires 2.000”, “Grand Prix des Lectrices de Elle 2.002” (ups!! Juraria que hi deia 2.004), “Prix du Meilleur Polar Francophone 2.002” " i "Deutscher Kriminpreiz 2.004".

Editorial Siruela. Col. Nuevos Tiempos.
ISBN: 84-7844-661-3. Rústica. 326 pàg.

Ed. Punto de Lectura. Col. Narrativa.
ISBN: 84-6631-568-3. Rústica (Butxaca). 432 pàgs.

No traduït al català.

Que se levanten los Muertos.
Debout les morts (1995)

“Prix Mystere de la Critique 1.996”, “Prix du Polar de la Ville du Mans 1.995”

Editorial Siruela. Col. Nuevos Tiempos.
ISBN: 84-7844-852-7. Rústica. 260 pàgs.

No traduït al català.

(Tan aviat com descobreixi per què dimonis no em deixa posar les fotos de les portades, les penjo. Ho sento!)

Exorcitzant

2006-06-18T20:14:00.000+02:00

Per tal d’allunyar el fantasma de la maleïda opció d del post anterior, que plana sobre la meva personeta (considereu això com una mena d’exorcisme) i tot contestant el comentari de Suskiin, aquí teniu els llibres causants de “mon petit trauma”. En ordre de lectura (i també per any de publicació):

Les Ànimes Grises, de Philippe Claudel.

La novel·la arrenca, aparentment, dins del gènere de la intriga, però és molt més que això. És la crònica, escrita vint anys després a càrrec del policia encarregat de la investigació, de l’assessinat de Belle, una nena de 8 anys, ofegada en un canal, l’hivern del 1.917. Però és també, i per damunt de tot, un retrat dels habitants de V, una vila francesa, separada del front de batalla tan sols per un turó. La Primera Guerra Mondial és, doncs, el teló de fons. Passejant per la vida d’aquests personatges, descobrim que el blanc i el negre no existeixen, només hi ha matisos de gris, que ningú és totalment innocent, les víctimes poden ser culpables i els culpables poden tenir motius. Les ànimes, són grises. I el dubte, el sí però no, també. Novel·la fosca, pertorbadora, trista, dura. Tan captivadora que no la pots deixar, tan opressiva que has d’anar parant per agafar aire. No us la perdeu.

Una crítica: http://www.archimadrid.es/actbibliografica/2005/04/00paginas/09.htm
Versió cinematogràfica, guió del mateix Claudel. http://wwws.warnerbros.fr/lesamesgrises/

Les Ànimes Grises / Almas Grises.
Les Âmes Grises, 2.003

“Prix Renaudot 2.003”, “Llibre de l’Any pels llibreters francesos” i “Llibre de l’Any per la revista Lire”. Finalista Premi Llibreter 2.005.

Ed. La Magrana. Col·lec. Les Ales Esteses. (En català).
ISBN 84-7871-273-9. Rústica. 208 pàgs.

Ed. Salamandra. Col. Narrativa. (En castellà).
ISBN 84-7888-932-9. Rústica. 224 pàgs.

Ed. Quinteto. (En castellà).
ISBN 84-96333-91-4. Rústica (butxaca). 224 pàgs.

Continua en el següent post...

Avec glamour.

2006-06-16T00:00:00.000+02:00

Confesso que estic una mica amoïnada.

Mai he parat gaire atenció al que diuen les contraportades dels llibres i que no és l’argument. Em refereixo a aquelles frases suposadament extretes de crítiques de diaris, revistes o d’algun altre autor, cantant les excel·lències de l’exemplar que tens entre les mans. És clar, els senyors editors, tontos no són, i a no ser que el llibre sigui molt transgressor i vulguin provocar, el comentari és favorable. I si ve signat per The Thimes, The New Yorker o l’Observateur, doncs millor que millor.

Vet aquí que ensopego amb dos llibres que m’han agradat, tots dos d’autors francesos (oh, com m’agrada com escriuen els francesos!!!) i m’hi fixo en això que he dit que no em fixava. I aquí ve la sorpresa (digueu-li petit atac de pànic): un d’ells va ser triat com a millor llibre del 2.004 per les lectores d’Elle; l’altre ve recomenadíssim per la revista Marie Claire. Cap d’ells té ni temàtica ni desenvolupament que puguin fer pensar en una connexió amb aquestes publicacions.

Davant d’això, se’m presenten diferents possibilitats:

a) Tinc una idea molt equivocada d’aquesta mena de revistes.
b) L’edició francesa és diferent de la que s’edita aquí (les barbies franceses llegeixen?!!).
c) Sóc carn de Cosmopolitan i Cia, i jo sense saber-ho.
d) Tinc un gust literari pèssim.

(que sigui la b, que sigui la b...)

Com no em podia quedar amb aquest neguit al cos, he fet una investigació de camp (virtual, això sí, que una té un prestigi) sobre el seu contingut i he trobat perles del tipus: “En busca del bañador perfecto”, “Nunca adelgazo ¿serán las hormonas?”, “Una semana con 1.000 € " (???), tots tres a Elle i “¡Olé tu cuerpo! Un repaso completo a tu body”, al Cosmo.

Amb tots els meus respectes per a qui pugui llegir això i al mateix temps frisi per anar al quiosc a comprar l’exemplar d’aquest mes, descarto les opcions a i c. I ja em perdonareu, però no penso mirar la versió francesa online, no sigui cas que no es diferenciïn gaire, ergo…

2006-06-15T20:43:00.000+02:00

Benvinguts a la inauguració oficial de Pardals al Cap, projecte de blog de la factoria de paranoies Sandusky. M’alegra que hagueu vingut! Passeu i poseu-vos còmodes. Un canapè? Una copeta?

He arribat aquí per una barreja de ganes, empentes vàries i un error. No sé pas què en sortirà de tot plegat, què hi trobareu, ni amb quina freqüència, però faré el que pugui (i el que vulgui, que és el més temptador de tot).

Com això d’inauguració sona a augur, uns senyors romans de fa molts i molts anys, que es dedicaven a l’adivinació, interpretant el cant, el vol i la manera de menjar de les aus, mentre vosaltres ataqueu el pica-pica (no us queixareu, eh?), jo vaig a alimentar als pardals, a veure si em “canten” els numeros de la primitiva, que seria un detall. I si no pot ser (llàstima!), doncs que estiguin ben sans per a poder omplir aquest espai de coses llegibles. Ara que hi penso… què mengen els pardals??

Au, com a casa vostra. I gràcies per venir!