Pardals Ressurrection

Huoles a tothom,

podríem dir que hem tingut...



podríem dir moltes coses... ara, cal dir-les? Doncs em penso que no.

Però podem cantar una rumbeta, això sí que ho podem fer.

Quan el més calent és a l'aigüera (II): El Mètode Pielhoff.

Hem dit que jugàvem, no? Molt bé, anem a divertir-nos.

Aiiiiii, el GoEar aquest no funciona bé. Ho haurem de fer manual. Sorry!

Comencem per lo fàcil. Primera opció, mètodes químics: tirar el producte més tòxic i antiecològic que tinguis per casa, d’aquests que ho eliminen tot i et deixen les canonades que semblen miralls, encara que siguin de PVC. Esperes… i esperes… i esperes més… i no funciona. Que aquest petit fracàs no ens faci defallir.

Segona opció, més clàssica, mètodes físics: utilitzar aquella mena de lavativa inversa, que anomenarem dessembussador perque no sé com es diu. El problema és que no en tens, així que d’excursió. Tornes i au, Fluuuup! Xoooooop! Fluuuup! Xoooooop! Fluuuup! Xoooooop! De les profunditats abissals comencen a emergir tot de, diguem-ne substàncies, d’aspecte informe i un pèl repulssiu (eeeeecs!!!). Malgrat tot, el problema persisteix. I tu, també.

La mig enginyera, mig estratega que portes dins suggereix: Atacarem per la part baixa, que és on més mal fa. Obres l’armari, treus 30 milions de coses i ... la sang et fuig de la cara, un calfred et recorre l’espinada cap amunt, mentre una suor freda inicia el recorregut invers: és… molt complicat… (glups!)… d’acord, d’acord, tots tendim a sobredimensionar una micona allò que no veiem clar, no és ben bé així… però hi ha una sorpresa més: una fuita en el sifó de la dreta (un sifó, a banda de ser allò amb el que els desaprensius espatllen el Martini, té a veure amb el tema). Per quèeeee????? Ha arribat el moment. Calen mesures dràstiques.

Tercera opció, mètode deconstructiu: desmontar-ho tot i que sigui el que Deu vulgui… Amb una mena de clau gegant que no has vist mai, sortida de la consulta d’algun dentista psicòpata, comences a descargolar per aquí i per allà, esquarterant tot el muntatge, intentant memoritzar on va cada cosa. Trobes unes gomes, totes corruptes elles, i les llences (total, pa’qué). Treus més porqueria. Més?? Sí, més. Ho tornes a col·locar tot més o menys a lloc i rosques el que cal roscar. Sorprenentment, no et sobra cap peça, cap ni una, cosa que ja es pot considerar un èxit.

I ja està. Així de simple, així de fàcil i així de net, hem aconseguit que perdi aigua uniformement per tot arreu, cosa que no soluciona el problema en absolut, però li dóna una certa harmonia i equilibri al conjunt, que abans quedava, no sé, com descompensat… Potser no seria mala idea reconvertir-ho en un estany japonès, amb carpes i tota la pesca, rotllo feng-shui. És taaaan relaxant seure i mirar-s’ho mentre regalima…

Quan el més calent és a l'aigüera (I): L'Origen.

Una pensa que porta una vida relativament plàcida, relativament tranquil•la, el que vindria a ser una vida relativa, quan de sobte, com ha de ser, l’imprevist truca a la porta:

- Imprevist: Diiiiing doooong!!!
- Una: Hmmmm, no hi sóc… Torna un altre dia, si de cas, eh?
- Imprevist: Au, va! Sí que hi ets, ho sé. I tinc l’agenda a tope…
- Una: Merda! Està bé, passa…

Què seria de la nostra insulsa existència sense aquests petits ensurts, aquests reptes que ningú no ha demanat, però que se’t presenten per sorpresa, com si fossin els amics de la Preysler un diumenge a la tarda qualsevol? Un avorriment, això seria. I hom dirà: A mi, ja m’està bé avorrir-me així, plàcidament… Nooooo, insensat!!! La vida vol fer-te més fort, vol que treguis el millor de tu, allò que, de tan amagat, no saps que tens. Si som sincers, la vida tampoc no està gaire convençuda que ho tinguis, però com també s’avorreix, d’alguna manera ha de passar l’estona, la molt punyetera. El perquè aquesta mena de coses han de passar en un pont de 4 dies, no és cap misteri, és simplement una putada.

Sí, són coses que passen, ja se sap, però són de malpassar. Com una mena de cosa que es queda allà, bloquejada, que no deixa que el que ha de fluir, flueixi. Tard o d’hora, a tothom li passa, però quan et toca a tu… És un problema, i cal resoldre’l. S’ha embussat l’aigüera de la cuina!!! Oh, horror!!!

D’acord, calma, Don’t Panic. Que vingui un lampista qualificat (en conec cap així? És important que porti cinturó?) i s’ho miri. Trigarà una eternitat a venir, et clavarà una pasta per una tonteria, però possiblement ho solucioni sense espatllar res més. Aleshores penses durant quant de temps, de manera totalment inconscient, has estat llençant porqueries on no toca per tal d’arribar a aquest precís instant, en que necessites els serveis d’un tros-de-professional. Però saps que la realitat és una altra, i de ben diferent (vaja! acabo d’entendre allò del cinturó). També hi ha l’opció veí apanyat, però… aiiiix, no, millor no (he tingut el detall de pintar-li uns gaiumbus per no ferir sensibilitats, consti).

Llavors sents aquella veueta interior, que està més mona callada, que diu: Ei, ei, que també ho pots intentar arreglar tu! I tu, en un moment d’aquells tontos, dius: Eeeeh, síiii, que fa molt com de super-woman…

Super-woman? Va parir!

Fent boca

Foto bucòlica (vilment espoliada de la xarxa, tot s'ha de dir; però és maca, no?) i cançoneta evocadora (també vilment espoliada... oh, sóc una delinqüent!!! Què m'està passant??? Ep, no, un moment, la majoria de les fotos anteriors també eren espoliades... així doncs, jo ja era així!!! Ah, quin descans!), trista i de bon rotllo alhora, no sé, una cosa estranya, però ja deu ser això.

Si s'agafa aire fort, així, amb ganes, ja se les ensuma. Ja són aquí, a tocar...

De tempestes...

"Hi ha vegades en què el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornes a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l’alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l’únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t’hi entri sorra, i avançar pas a pas fins sortir-ne. Dins la tempesta no hi ha sol, ni lluna, ni direcció, i a vegades ni tan sols existeix el temps tal i com l’entenem. L’únic que hi ha és una sorra blanca i fina, com ossos polvoritzats, que omple el cel. T’has d’imaginar una tempesta de sorra com aquesta."

...

"I no cal dir que te’n sortiràs. Deixaràs enrere aquesta violenta tempesta simbòlica i metafísica. Ara bé, per molt simbòlica i metafísica que sigui, aquesta tempesta és capaç de tallar la carn com mil fulles d’afaitar ben esmolades. La gent sagnarà, i tu també. Serà una sang calenta i vermella. I tu la prendràs amb les mans. Tant la teva com la dels altres.

I quan la tempesta s’acabi, no sabràs com te n’has sortit ni com has pogut sobreviure. Ni tan sols sabràs del cert si s’ha acabat. Però una cosa és segura: quan en surtis, no seràs el mateix que hi va entrar. Aquest és el sentit de la tempesta de sorra. "

El noi Corb a en Kafka Tamura, a Kafka a la Platja, de’n Murakami, qui si no.

667

Avui fa un any que s’hauria d’haver acabat el món… i aquí estem. Poca formalitat l’anticrist aquest… A bon sant t’encomanes, que diuen.

Algú pensarà: Beneita, què t’ho vas empassar, allò de l’apocalipsi? Nooo, jo no… com tothom. Que ningú s’ho creia, però anàvem tots amb el somriure glaçat, mirant el cel de cua d’ull i amb el culet apretat fins l’endemà, quan per primer cop a la vida en un dia laborable el nostre primer pensament en sentir el despertador no va ser: oh, merda! ja? sinó: uffff!!! i immediatament després: oh, merda! ja? Però hi va haver un ufff!!!, siguem sincers, i aquest ufff!!! com a resposta a un despertador, ja paga la pena de l’experiència.

A no ser que el món s’hagi acabat i ningú m’ho hagi dit. No s’ha acabat, no? Això no deu ser l’infern, oi? que hi ha dies que se li dóna un aire… No, no pot ser, què va… no ho és, veritat???

També es pot enfocar la cosa com una prorroga, un temps de gràcia. A veure, examen:

- Hem sigut bons aquest any? Bueeeenuuuu... tot és millorable.
- Ens mereixíem realment un any més? Psssseeee… vist així...
- I ara, que ens el mereixem? Ssssssíiiiii, ho farem millor, no? Es pot provar. Decidídament, sí, i tant. Sispli, sispli... serem bons.

D’acord doncs, renovem per un any.

I poca broma, que l’infern existeix, i és a Michigan.

...

La mina és fosca i dura.
El sutge ho deixa tot fet una pena,
el grisú m’estaborneix els pardals.
No sóc l’Antonio Molina,
jo no tinc una força física sobrehumana
(hummm… no, aquest era el F. Alonso).
Això no està fet per a mí (potser un xic prepotent).
Jo no estic feta per això (ara millor).
I fora, fa un dia tan maco…

Passo.